El meu article pretén explorar l’interès que té la figura de la víctima. La víctima, o potser millor el supervivent, representa una realitat compromesa, inquietant i complexa que genera tot tipus de reaccions, des de la negació fins a la identificació. No obstant això, la seva presència constant al llarg de la història ens anima a pensar tant allò que té d’específic com els distints i a vegades massa opacs prometatges que l’acompanyen.
“L’ésser humà es capaç de fer el que es incapaç d’imaginar”
René Char
El meu article pretén explorar l’interès que té la figura de la víctima. La víctima, o potser millor el supervivent, representa una realitat compromesa, inquietant i complexa que genera tot tipus de reaccions, des de la negació fins a la identificació. No obstant això, la seva presència constant al llarg de la història ens anima a pensar tant allò que té d’específic com els distints i a vegades massa opacs prometatges que l’acompanyen.
Caldria preguntar-se si la víctima no singularitza quelcom d’inherent a l’estructura més íntima i comuna de l’home, amb independència de les seves circumstàncies concretes. Tant si l’abús ha pres cos en un subjecte com si no, la pregunta per la víctima vol fer presents algunes de les qüestions que li planteja a l’existència humana. En realitat, es tractaria de preguntar-nos si no compartim tots, en alguna mesura, la condició de víctimes.
Per pensar la seva realitat, he pres un model des del qual treballar. La víctima pren tantes formes, que he agafat Auschwitz i els camps d’extermini com a paradigma, malgrat que impliqui qüestions, com la dimensió grupal, que hauré de deixar de banda. L’he pres no només perquè tenim molts testimonis, o perquè la seva enormitat fa de mirall d’augment on percebre alguns serrells de la existència que generalment no es deixen veure amb tanta claredat, o perquè ha transcorregut el temps suficient per poder disposar d’acurats estudis històrics, sinó perquè Auschwitz significa un abans i un després de l’home i la cultura. Per això mateix cal pensar la ètica després d’Auschwitz. Els lagers seran el paradigma perquè allí es coagulen, prenen cos i es fan presents, per primera vegada, algunes de les realitats del nostre present. El lloc de l’home en la societat contemporània és, en part, fill d’allò. No és només un moment històric que ja ha passat sinó que resta viu en allò quotidià. Faltaria, potser, una operació semblant a la que realitza Freud a Tòtem i Tabú, per entendre el que Auschwitz significa per a la cultura.
Sovint els maltractaments esdevenen una realitat intangible per tothom menys per qui n’ha estat objecte. En els camps d’extermini nazi la tortura adquireix dimensions extraordinàries, però, més enllà del nostre compromís ètic, ens importa la seva realitat perquè esdevé un espai privilegiat des d’on examinar la naturalesa humana. Justament per la seva atrocitat desfermada i pels interrogants que persisteixen oberts, ens permeten albirar certes concrecions des d’una dimensió extrema. Això esborrona alhora que, amb una lucidesa més ferotge, deixa intuir aspectes sinistres del present que poden fins i tot ser beneïts amb el qualificatiu de “políticament correctes”. Coincideixo, doncs, amb el filòsof italià Giorgio Agamben quan afirma: “tot això ens conduirà a considerar el camp de concentració no com un simple fet històric o una aberració que pertany al passat (encara que trobem, eventualment, situacions comparables) sinó, d’alguna manera com la matriu oculta, el nómos de l’espai polític en què vivim encara”. Només cal recordar els actuals refugiats, la “zone d’attente” dels aeroports internacionals francesos, l’estadi de Bari on el 1991 la policia italiana va amuntegar els emigrants clandestins albanesos abans de retornar-los al seu país, o els vaixells plens d’emigrants que al no pertànyer a cap estat han perdut la condició de ciutadans i sembla que també la condició humana… per veure que la realitat dels camps, com a materialització de l’estat d’excepció, es més present que mai.
Les dues hacs del meu títol en castellà m’han fet pensar en la veu de la víctima. Com sabeu es tracta d’una lletra que ha perdut el seu so aspirat, malgrat que es conserva en virtut de l’origen (les paraules d’origen àrab) o l’evolució en un espai cultural concret (Andalusia i Extremadura). No és només muda sinó que tampoc produeix cap efecte fonètic al no impedir ni la diftongació ni la fusió de lletres iguals entre les que és interposada. La veu de la víctima comparteix amb la lletra la no presència en el discurs, participa del seu silenci. Com la hac, viu, apareix amb freqüència i pot, fins i tot, deixar-se veure fàcilment si algun defecte o estratègia defensiva no s’hi interposa, però a l’hora d’escoltar-la, esdevé in-audible. O encara pitjor, acaba per fer que s’escolti una altra cosa. Si la hac fa que s’escolti la lletra del davant o del darrera, la veu de la víctima tendeix a confondre’s amb d’altres instàncies.
Com a psicoanalistes, el testimoni esdevé particularment pertinent perquè es l’única concretesa de la víctima a què tenim accés. La paraula és la nostra eina, i només amb la paraula de l’altre podem accedir al seu món. Gairebé tots els testimonis dels camps: Primo Levi, Robert Antelme, Jean Améry, Imre Kertész. Jorge Semprún i d’altres… Subratllen, en algun moment, la dificultat del testimoni. L’entrebanc de la paraula per donar fe de la seva experiència conviu amb la necessitat imprescindible, gairebé carnal, de posar-hi paraules, de comunicar -en el sentit més radical del terme-. El mot esdevé indispensable alhora que extremadament costós. Així doncs, el que hi ha d’insuportable en sobreviure a la degradació troba el seu reflex en la dificultat de la paraula per donar compte d’una experiència gairebé inefable.
Des d’aquests testimonis, més o menys reeixits, però que al menys han estat possibles i dels quals en resta la lletra per certificar-ho, podem preguntar-nos pel seu interès. És només per la dimensió “inhumana” del patiment? O més aviat, perquè en aquests testimonis singulars pot resseguir-se quelcom de comú a tot humà? No és, en darrer terme, d’allò difícilment assumible però present en tots, del que parlen aquestes narracions? Si ens deixem portar, encara que només sigui per un instant al lloc inhabitable que van viure, ens adonarem que allò realment esfereïdor de l’escolta radica en el fet que expliciten una matriu comú a l’ésser humà. Tots, sigui perquè hem estat víctimes o perquè podem arribar a ser-ho, participem d’aquesta condició. La víctima, per tant, és una de les figures del desemparament estructural de l’existència humana. No poder assumir la nostra possible i innegociable condició de víctimes, no farà obstacle a l’hora d’escoltar-les? I com no redoblar la seva percepció d’incomunicabilitat i la identificació amb la condició de sac dels cops? No serà que la víctima assenyala la posició de l’ésser parlant en el món; la seva soledat i el seu radical desemparament?
Entre la víctima i el supervivent hi ha la distància que assenyala el testimoniatge. El treball que implica donar lloc a un altre a qui adreçar la paraula. Però malgrat això, que cal no oblidar, el supervivent ha de ser capaç d’elaborar la seva experiència de víctima. Víctima i botxí, gairebé com l’amo i l’esclau en Hegel, es requereixen mútuament, però cal analitzar-los amb cura per tal de no confondre’ls.
Allò que la víctima designa sense cap tipus de bàlsam és justament el més pròpiament humà: la precarietat. La seva presència, sempre desassossegadora, pot prendre diverses formes; però quan es fa cos en la vida d’una víctima esdevé més inequívoca i radicalment propera. És justament la seva condició intrínsecament humana el que afegeix un escreix d’interès a la seva figura, a la seva veu. De la identificació a la negació, del dolor a la racionalització, del silenci respectuós a la cossificació, la víctima esdevé pregunta indispensable per a qualsevol humà. I no és el tremp d’aquesta interpel·lació el que promou reaccions tant extremes?
Diu el diccionari: “Víctima: persona o animal destinat al sacrifici als déus. Persona o animal que pateix dany o resulta perjudicat per qualsevol acció o succés” . D’aquesta veu deriven expressions com victimari: “Entre els antics, persona que encenia el foc, lligava a les víctimes i les subjectava durant el sacrifici”. La definició assenyala amb lucidesa allò que la víctima posa sobre el tapet de l’escolta: la possibilitat que tenim tots de ser convertits en “animals”, d’esdevenir objectes, d’arribar a ser coses al servei d’una idea, d’un desig, d’un altre… Mostra amb claredat que qualsevol subjecte pot ser convertit en objecte. Per aconseguir escoltar-ho cal tolerar la pròpia fragilitat. Les limitacions, teòricament més o menys conegudes per tothom, prenen aquí una dimensió aclaparadora que genera fàcilment reaccions de defensa. La víctima representa i fa present el fracàs del subjecte. Els límits, la consciència dels quals anomena la paraula i defineix l’humà, no admeten, en la víctima, menyspreu possible. El seu desastre radical evidencia la precarietat absoluta de l’home.
La fiblada del fracàs pot fer insostenible la pregunta i promoure la seva obturació. La violència de què ha estat objecte, la malvolença que ha d’aguantar o que desitja infligir, la brutalitat que, pugui o no reconèixer-la com a pròpia, viu en l’home es fa cos en la víctima, la qual la projecta novament com allò que és: un cos viu i present, dolorós i inquietant. Es l’enigma de la pulsió de mort esdevingut carn. Realitat insuportable que la víctima ha viscut i de la que, en el millor del casos, aconseguirà donar-ne testimoni davant d’un altre, que també pot ser subjectat, lligat i convertit en cendra per un botxí del qual la víctima n’ha experimentat els efectes. Ella relata, amb paraules, amb símptomes amb dolor o amb el silenci mortífer de la impotència, l’enigma de la seva condició, la dificultat de la seva posició. L’interrogant que desencapota connecta amb el tremp de l’existència humana; amb la precarietat com a essència.
La víctima, però, ens interessa perquè remet a la clínica. Haver sofert maltractaments, haver estat objecte d’abusos o víctima de la violència fa que, amb relativa freqüència, es demani ajuda a un professional. Les persones que ho han viscut fan símptomes, pateixen, no poden viure… Es per això que la veu de la víctima té interès per a nosaltres. Podem preguntar-nos si ara n’hi ha més que abans, donada la seva presència en el mitjans i l’aparició, fins i tot, de vocables nous com “mobbing” per referir-se al assetjament psíquic en l’àmbit laboral, (tot i que és un terme anglès molt antic lligat als linxaments racials). Podem preguntar-nos si la societat reclama la presència de més víctimes; però, sense por d’equivocar-nos, podem afirmar que les víctimes -en menys, més o iguals àmbits que sempre, amb formes similars o diferents..- existeixen. Per això, em sembla pertinent que ens preguntem algunes coses. La pregunta, resumint-ho molt, és, ja ho haureu endevinat, com i des d’on escoltem la veu de la víctima en el dispositiu psicoanalític?
Què m’ha passat? Aquesta pregunta que ens hem fet tots, adquireix en la víctima ressonàncies més dramàtiques; genera més culpa i més vergonya. La pregunta, be sigui de forma explícita -tant de bo- o bé amagada -i això dificulta més la tasca- n’inclou una altra: perquè no me’n vaig adonar? Com afirmen clarament els testimonis, la pròpia víctima és la primera que no pot acabar-se de creure el que li ha passat. Amb freqüència, qui ha estat objecte de maltractaments greus i reiterats es pregunta si li han passat de debò o si tot ha estat un malson. “A nosaltres mateixos, el que havíem de dir, començava a semblar-nos inimaginable” afirma Robert Antelme a: “L’espècie humana”. Molts supervivents recorden que els soldats de les S.S. es divertien advertint-los cínicament: “acabi com acabi aquesta guerra, la guerra contra vosaltres l’hem guanyada nosaltres; cap de vosaltres quedarà per poder testimoniar, però encara que algun se salvés, el món no el creuria. Potser hi haurà sospites, discussions, investigacions d’historiadors, però no hi haurà certeses, perquè juntament amb vosaltres també destruirem les proves. I, fins en el cas que alguna prova arribés a sobreviure, la gent dirà que el fets que expliqueu són massa monstruosos per a ser creguts; dirà que són exageracions de la propaganda aliada i ens creuran a nosaltres, que ho negarem tot i no pas a vosaltres. La història dels Lager l’escriurem nosaltres”. Primo Levi, afegeix “És curiós que aquest mateix pensament (“encara que ho expliquéssim, no ens creurien”) sorgia en forma de somni nocturn de la desesperació dels presoners”. Aquest és el paradigma de la paraula de la víctima. No només és freqüent la negació en qui l’escolta, sinó que ella mateixa tendeix a no creure el que ha viscut si no és fent-se culpable d’allò que ha passat..
La víctima que ha estat capaç de suportar el maltractament i no sucumbir a l’intent d’aniquilació que, en alguna mesura totes han sofert, necessita de l’ajuda de l’altre. Ben mirat, doncs, potser hauríem de parlar de supervivents abans que no de víctimes. El supervivent, amb el seu esforç per viure, ha aconseguit generar un espai per l’altre, un lloc per la paraula. Pot reconèixer la necessitat de comunicar, sap que li cal el testimoni, que s’ho ha de permetre perquè sinó “no pot viure”. Aquest força, aquest desig, aquesta posició diferencia el supervivent de la víctima, i és això, justament, el que cal no malbaratar en el curs del tractament. Es un argument fràgil però indispensable. Perquè, doncs, esdevé tan dificultós aquest testimoniatge? Si tornem als “camps”, veurem que molts dels qui van aconseguir donar testimoni finalment varen suïcidar-se. Es fa obvi, doncs, que la paraula és necessària però no sempre suficient.
Justament Primo Levi crea una figura: “la zona grisa” per mirar d’apropar-se a la llacuna que el testimoniatge conté. El químic italià caracteritza aquest concepte com l’espai inconcret que comparteixen víctima i botxí, l’espai on allò humà i allò inhumà conviu en cadascú d’ells. Ell afirma que no té cap dubte sobre qui és la víctima i qui el botxí, però afirma: “És una zona grisa, de contorns mal definits, que alhora separa i uneix els dos camps dels amos i dels serfs. Posseeix una estructura interna increïblement complicada, i conté tot el que cal per confondre la nostra necessitat de jutjar”. No recorda Winnicott i l’espai transicional? No podria obrir-se un espai a la clínica en repensar aquestes qüestions? Afirma el mateix Levi, “un cas límit de col·laboració és el dels Sonderkommandos …que indicaven el grup de presoners als quals es confiava la gestió dels crematoris”. Un d’aquests pocs testimonis ha declarat “Si es fa aquesta feina, o s’embogeix el primer dia o bé un s’hi acostuma” i un altre “No heu de creure que siguem monstres: som com vosaltres, només que molt més infeliços”. Aquests pocs testimonis ens permetran veure que així com el botxí fa culpable a la víctima de la seva sort, així ella mateixa redobla l’operació que la instal·larà, malgrat la seva claredat moral, malgrat el seu saber, en la vergonya, la culpa i per afegitó el silenci. Deien els soldats de les S.S.: “Vosaltres, tan orgullosos, sou com nosaltres. També vosaltres, com nosaltres i com Caín, heu mort el vostre germà. Veniu, podem jugar plegats”.
Aquesta acusació és gairebé sempre present en la víctima. Donar testimoni vol dir, per tant, haver-la d’escoltar. Haver de posar paraules al sentiment de culpa, a la vivència d’animalització, de degradació, de “nua vida” que ha hagut de suportar. I al mateix temps, ha de tornar a sentir que comparteix amb el botxí més d’una cosa. La paraula obliga a entrar en aquesta “zona grisa” de l’existència que, en la víctima, assoleix una vastitud feixuga fins a la paràlisi. No poden viure sense parlar-ne, però enraonar pot voler dir haver-se de sentir botxí o, si més no, partícip del victimari. La víctima participa d’aquesta confusió d’un forma dramàtica. La culpa és, per tant, un altre lloc comú per a la víctima. Se sent culpable i se la fa culpable. Sigui de forma explícita o amb frases tant subtils i freqüents com el títol d’aquesta presentació. La culpa és gairebé omnipresent en el testimoni i no és una qüestió fàcil de resoldre. L’escolta hauria d’aconseguir que no es coaguli la posició des d’on vol presentar-se el pacient. Hauria d’ocupar-se un lloc, en suspens, des d’on poder transformar en veritables preguntes els seus retrets: per què m’ha tocat a mi? Per què no me’n vaig anar? Per què no vaig defensar-me? Com és que m’ho vaig creure? Etc. Cal poder sostenir l’anàlisi tant pel que fa a la singularitat d’allò viscut per un subjecte, on el seu desig i els seus fantasmes es posen en joc, com pel que fa a una realitat que pot imposar-se per sobre de la seva pròpia fermesa. Caldria pensar fins a quin punt la víctima no fa sentir culpable, també, a qui l’escolta? I en com circula la culpa per l’espai terapèutic? Caldria, finalment, que la cura no augmentés innecessàriament la culpabilitat del pacient. És per tot això que em pregunto pels tipus d’intervenció més adequats; per com identificar la dificultat de l’escolta; i fins on té fonament la percepció de moltes víctimes de no ser escoltades ni compreses.
La realitat, relativament menystinguda en el dispositiu, pot ocupar el mateix lloc en aquests casos? No es fa més indispensable trobar una forma, tècnicament eficaç, d’assenyalar les diferències entre víctima i victimari sense que això obstaculitzi, ans al contrari, l’exploració de la participació, passiva o activa, de la víctima en el seu destí? Quan la vida de l’altre ha tocat tan de prop l’infern, aquest infern tan estimat per Freud, donar un lloc secundari al seu patiment per no afavorir el gaudi no pot ser una forma de no escoltar l’insuportable, davant la posada en acte de la pulsió de mort més descarnada? Certes posicions poc compassives -ja sabem de la mala premsa d’aquesta no virtut per Occident- no significaran un redoblament de la situació de maltractament, amb el que d’això pot derivar-ne per al pacient? No caldrà pensar acuradament en com retornar al subjecte la realitat que dubta d’haver viscut i que sabem s’alimenta dels seus propis fantasmes, per tal que la tasca d’anàlisi (divisió d’un tot en les seves parts constituents o elements) pugui, amb totes les dificultats que calgui, dur-se a terme? No haurem d’estar més atents que mai a possibles identificacions simbòliques amb el botxí? I, no és en aquests casos on més present ha d’estar la posició ètica de Freud? Aquella que, simplificant-ho molt, afirma que la veritat la té el subjecte, i que el treball analític ha d’aconseguir escoltar-la amb la preuada ajuda de l’abstenció -de tot pre-judici-. Aquesta posició ètica, aquesta manera de fer (això anomena l’ètica) és més necessària que mai davant la figura de la víctima.
Fer únic responsable de tot allò que li ha passat al subjecte, quan es una posició prèvia a l’escolta, no esdevindrà una forma de negació terapèuticament insostenible? No serem, més aviat, davant l’impossibilitat d’escoltar els forats, les limitacions, les falles que singularitzen aquest subjecte? Si pensem no únicament en grans maltractaments, sinó en situacions “més comunes” on el subjecte no ha pogut deixar de ser-ne víctima, fer-lo causa del seu malestar, com a priori absolut, no significaria un redoblament del fantasma? No es tractaria d’una identificació simbòlica de l’analista amb el botxí? No seria mes pertinent un espai on la paraula pugui bastir, també, un subjecte de l’enigma o del dolor i no només un objecte de les pulsions? On les paraules puguin construir un lloc de singularitat on reconèixer el desig, però on la realitat que s’imposa al subjecte trobi, també, com fer-se història subjectiva i expressió de la seva singular precarietat. Un lloc, en definitiva, on psicoanalista i pacient, ocupin els llocs clàssics d’objecte i subjecte i no al revés.
La qüestió, no obstant, mostra més la seva enrevessada complexitat com més s’hi pensa. Estem, tota l’estona, davant d’un redoblament, que em pregunto si no és inherent a la posició de víctima. La víctima no és creguda i ella mateixa no es creu, se sent culpable i se la fa culpable, ha estat cosificada pel botxí i sovint se sent cosa davant l’altre. L’experiència dels (seus) límits ha estat insuportable, ho fa causa del seu present dolorós i, justament, cal que pugui resoldre-ho si vol tirar endavant. Haver estat cosa pot esdevenir tan angoixant que la culpa pot semblar una “solució” si més no més humana, tot i amplificar el patiment. Com assenyala Bettelheim es fa molt difícil viure amb tot això. L’escolta, doncs, ha de ser profundament psicoanalítica alhora que ha tenir cura de no alimentar la reverberació que ja pateix la víctima. No és infreqüent escoltar com, a mode de resposta enfront les complicades qüestions que la figura del maltractament planteja, es tendeix a culpabilitzar les víctimes amb la precipitació del pre-judici. Cosa que, si no és radicalment falsa, en tant que a priori no farà més (ni menys) que estendre el sentiment de culpa de la víctima.
Primo Levi assenyala que els veritables testimonis dels camps no son els que hem pogut llegir sinó els musulmans. “Era comú a tots els Lager el terme Muselmann, “musulmà”, aplicat al presoner irreversiblement exhaust, extenuat, pròxim a la mort.” Així anomenen als qui ningú no vol veure, als autèntic testimonis d’aquell infern que no tenen veu perquè son morts. I si no ho fossin, el testimoniatge tampoc no seria possible perquè son morts per a la paraula. Diu Paul Celan: “Estàvem morts i podíem respirar”. El supervivent, però, comparteix part d’això. La realitat dels camps tampoc va voler ser escoltada durant molt de temps, com ho palesa el fet que les notícies en els diaris americans apareixien a la plana de successos, com si es pogués dubtar de la seva existència.
Em pregunto si el testimoni no és viscut com qui pot fer-nos escoltar el que d’inhumà habita en l’home. El musulmà representa la coagulació de tot allò que d’incomunicable pugui existir en una experiència en general, i en una experiència de maltractament en particular. A Auschwitz la mort deixa de ser humana. El sacrifici sembla apel·lar a una instància simbòlica, no allí on l’única veritat era la productivitat. Tot al servei d’anul·lar el subjecte, que si aconseguís subsistir tindria, al menys, una mort. Per això el musulmà, no es ningú també perquè ja no existeix ningú en ell. Ha perdut la seva condició humana, no existeix per ningú, ningú pot mirar-lo ni escoltar-lo, ell tampoc. Es insuportable per a ell i per als altres. Apareix com una diabòlica objectivitat que ha aconseguit anul·lar tot el que remet a un subjecte. La llei (si se’m permet aquesta utilització) només es diu productivitat, anul·lació de l’home per l’home, i en la confusió, víctima i botxí són i no són. Es vol destruir el subjecte i és això el que la víctima fa amb ella mateixa, fer-se desaparèixer com a subjecte. Trobar un espai de paraula on poder ser escoltada sense pre-judicis es fa més necessari que mai. Un espai on no ocupar el lloc d’objecte de rebuig i on retornar-li el subjecte que parla, el subjecte que el parla..
Caldria poder suportar allò d’atroç que l’experiència fa present per tal d’entendre i atendre la paraula de l’altre, els seus interrogants, el seu fantasma i la seva realitat. Si la necessitat d’un perquè apura molt, es fa difícil escoltar els buits, les falles, la dimensió de cosa que ha viscut el subjecte… El musulmà, més enllà de la seva existència, representa allò que no admet testimoni, allò no simbolitzable que habita en la violència, en la pulsió de mort. Davant d’això és important tenir cura de l’actitud i de la posició en l’escolta. Cal un lloc que no s’escolti com la negació de tot allò que no troba paraules. Haver d’entendre-ho tot, a qualsevol preu, no afavoreix el trànsit de la culpa a la recerca. La víctima, com el musulmà, és un humà que dubta de ser-ho, que palesa el que de més opac hi ha en l’ésser humà, allò que costa de mirar, allò que fa escac a la paraula, que mostra el calat de l’experiència de les víctimes, quan proclamen amb la seva vida allò que Blanchot posa en paraules: “l’home es allò indestructible, i això significa que la destrucció de l’home no té límits” . O el que és gairebé el mateix: que “l’home és allò que pot sobreviure a l’home”. Tot plegat apunta, tant a la capacitat d’allò inhumà de sobreviure a l’home, com a la capacitat humana de sobreviure a l’inhumà.
El que la víctima necessita no és precisament un espai persecutori com la seva subjectivitat. La por a no ser escoltat, a no ser comprès, a no saber-se explicar, a no poder ocupar cap lloc en el desig de l’altre més que el lloc de l’excrement i la sang, assenyalen allò que Levi anomena incomunicabilitat. La víctima ha d’encarar el mateix que tots només que en una dimensió que frega amb l’intolerable: la soledat més radical, la incomunicabilitat, la fragilitat de la carn i la psíquis, i el record constant que demà tot pot tornar-se a repetir.
Per tot això va semblar-me que reflexionar a l’entorn de la víctima i la seva veu podia aportar alguna cosa al treball clínic de cada dia. Dissortadament he hagut de passar volant sobre una realitat absolutament polisèmica. Espero que aquest treball no s’acabi aquí perquè amb els testimonis les preguntes es multipliquen. En realitat hem fet una gran volta per tornar a afirmar, una vegada més, la pertinença de l’interrogant en la nostra feina. La veritat la tée el pacient i cal saber-la escoltar. Poder donar testimoni pot significar molt distintes coses, com han mostrat tots aquests testimoniatges. Hi ha qui, com Semprun, decideix que millor viure que escriure. Hi ha qui escriu sense parar i sense sentir-se mai escriptor com Primo Levi, que seguí considerant-se químic tota la vida. Hi ha qui escriu quan se sent sentenciat a mort com Paul Strindberg a les “Crónicas del mundo oscuro” (no sé que estigui traduït al català) etc. A més de saber escoltar, cal saber esperar i no contestar els abismes que obre la paraula. Ocupar, doncs, no el lloc d’un notari que promou testaments sinó el d’una pregunta que pot escoltar, esperar i donar fe del testimoniatge de l’altre.
Jordi Xandri i Casals
Octubre 2002
